Definició
Traç o conjunt de traços, generalment curvilinis, amb què se sol acompanyar el nom d’una persona quan signa.
En signar la hipoteca va imitar la rúbrica arrodonida de la firma del director del banc.
Etimologia
Del llatí rubrica, ‘terra vermella; indicació escrita en vermell’, substantivació femenina de l’adjectiu rubricus, ‘vermell’, derivat de ruber, ‘vermell’. En els manuscrits i impresos antics, la rúbrica era la part que era escrita en lletres vermelles.
Usos
A Llaurí, en un despatx de la Casa de la Vila, un dels guàrdies suca la ploma al tinter i la presenta al detingut. Li assenyalen amb el dit on ha de signar. Obedient, traça una «V», pren impuls i escriu «icent» tot seguit i, després de travessar la «t», hi afig la «e» final. Dubta si cal tornar a sucar. No ho fa. Ataca la majúscula del cognom: «G», escriu d’una tirada «arci», traça un accent desproporcionat, de dalt a baix, i posa la «a» final, ben agafada al ganxo de la «i». Acaba amb una rúbrica modestíssima.
Víctor Labrado, La guerra de quatre (Alzira: Bromera, 2002), pàg. 40El comercial li va allargar un formulari, que el meu amic va omplir damunt la tauleta del rebedor. Al final, l’home el va fer firmar en un requadre. La seva firma és senzilla: el nom i el primer cognom, escrits junts i de forma ràpida. Li va retornar el formulari. El tipus va mirar la firma, va arrufar el nas i va dir:
Quim Monzó, «El comercial i la rúbrica», dins Esplendor i glòria de la Internacional Papanates (Barcelona: Quaderns Crema, 2010)
—Home, aquesta firma… Posi-li una rúbrica al voltant.
Tema de la setmana
En els mots que farem rodar aquesta setmana s’amaguen alguns colors.