Eugeni d’Ors va ser per a mi un gran descobriment. El seu és l’únic llibre que he robat en la meua vida; no diré d’on, però allà on era tampoc no li feia falta a ningú. Descobrir D’Ors, tant pels temes com també una mica per l’estil, significava descobrir una prosa catalana diferent al que havia llegit fins aleshores, bàsicament coses de la Renaixença. L’Ors és divertit. A més, jo ja el coneixia pels seus papers en castellà. I com que ja li havia pres la mida, l’endevinava de seguida. Després, o simultàniament, vaig llegir Voltaire, La Rochefoucauld, la gent aquella, i, naturalment, els Assaigs del senyor Montaigne. Clar que hi ha molta diferència. Els assaigs de Montaigne solen ser molt llargs, amb molta citació i molt de revolt, però el que diu té atractiu i està molt bé. De tant en tant, encara el rellegesc i me’l disfrute. Dec tenir, com a mínim, sis edicions de Montaigne.

Joan Fuster entrevistat per Enric Sòria, «Ser Joan Fuster, reflexionar, debatre, donar llum» (L’Illa, 1992)