L’endemà marxàvem d’excursió. Els de setè de batxillerat, interns i externs, vam sortir excepcionalment acomboiats per un professor seglar: pel professor de ciències naturals, un home vitalista i lleugerament arrauxat que em sembla que li dèiem senyor Turet, que ens va dur, després d’anar a Terrassa en tren, a la muntanya de Sant Llorenç del Munt. Jo, que no havia vist mai el món per un forat, vaig badar amb el paisatge. Al migdia, el senyor Turet, que ja ho tenia tot ben conegut i apamat, havia encarregat a uns masovers d’una gran masia un dinar idoni per a aquella vintena de persones afamades.

Xavier Amorós, El camí dels morts (Barcelona: Empúries, 1996), pàg. 284

Era època d’exàmens i jo venia molt tard de l’escola. Estava cansada i avorrida. Quan pujava la costera, vaig mirar accidentalment cap amunt i en aquell precís moment a ell li va caure el paquet de tabac al carrer. Recordo que em vaig preguntar qui era aquell. Creia que tenia apamats tots els veïns, però aquell m’havia passat per alt. Després, quan vaig fer preguntes discretes aquí i allà, tothom arrufava el nas i deia en veu baixa, confidencial: «El presidiari».

Isabel-Clara Simó, Amor meva (Barcelona: Edicions 62, 2010)