En el català hi ha moltíssimes paraules de la llengua grega, i la majoria deuen el seu origen no pas a un procés evolutiu acompanyant el llatí, sinó al fet d’incorporar-les com a cultismes: monarquia, tanatori, fonema, crònica, filosofia. Això però no s’acaba aquí. El catàleg de prefixos i sufixos grecs són una bona font de combinacions que deixen empremta en tots els àmbits del saber: les ciències de la salut, talassoteràpia (teràpia de mar); les ciències de la terra, sismògraf (enregistrador de sismes); la psicologia, agorafòbia (aversió als llocs oberts); l’energia, eòlic (relatiu a la força del vent); la filosofia, metafísica (més enllà de la física); la lingüística, homofonia (que sona igual); les ciències socials, democràcia (govern del poble), i un llarg etcètera.
   Entre els prefixos grecs dels quals ens servim avui dia n’hi ha un que poc es podien imaginar els grecs que seria tan productiu ben bé dos mil anys després, quan els avenços tecnològics ens han permès de fer les coses més fàcils. Ells feien servir tele per dir que alguna cosa era lluny, però nosaltres l’apliquem com un prefix per parlar de coses a distància. Galileu ja feia servir telescopis, al segle XIX van arribar el telegrama i el telèfon, al XX la televisió i els teleobjectius de la fotografia, i avui dia s’aposta pel teletreball. Ara bé, Sòcrates, que dubtava de tot, segur que veuria en el teletreball no pas el treball a distància, sinó el treball a tothora i sense despeses per a l’empresa.

Tinc més dubtes. El petit llibre del català correcte, 2 (Barcelona: La Magrana, 2010), pàg. 145-146