Però ens trobem en el món de la rialla, en el fons. O, de vegades també, del «somriure congelat», d’aquest impuls humorístic frustrat pel descobriment de terribles veritats. El sarcasme de Stanislaw Lec és, cal repetir-ho, una forma d’amor; d’aquest amor, si voleu, que afirma alegrement (curiosa paradoxa): «De tant que et vull, et trac un ull!». Amb la particularitat que, amb l’ull amorosament penjant damunt la galta, encara ens queden ganes de riure.

Guillem Calaforra i Ewa Łukaszyk, «Un ganivet que ens remena per dins. Rescat o resurrecció de Stanislaw Jerzy Lec», introducció a Pensaments despentinats, d’S.J. Lec (València: Brosquil, 2003), pàg. 23

Morir per les idees és una idea antiga, que origina herois i terroristes, segons qui ho relati; prefereixo, amb Brassens, la mort lenta. I encara més la vida lenta, llarga i, si pot ser, amb una mica d’afecte. Tot i que de vegades sigui tan difícil d’obtenir en un país que s’estima tant la cultura que l’escanya: de tant que et vull et trec un ull, diem al País Valencià.

Isabel-Clara Simó, «Brassens i jo» (Avui, 9 de maig del 2004)