En l’actor secallós que feia de marit, tothom hi veia el babau, l’enze, el tòtil del botiguer, que no acabava d’entendre que una xicota pletòrica de salut necessités tan sovint les atencions del doctor.

Jesús Moncada, Estremida memòria (Barcelona: La Magrana, 1997)

La pomera era tota secallosa; les fulles —les poques que tenia— groguejaven; estava emmalaltida a cartes vistes, d’una causa desconeguda; les formigues la passejaven com si tingués ja la llenya morta.

Enric Valor, «El xiquet que va nàixer de peus», dins Rondalles valencianes 3 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999), pàg. 106