A Seva vaig sentir parlar per primera vegada dels saurins, que trobaven l’aigua subterrània amb una vareta de freixe. El pare Figarolas hi tenia tractes, i un dia van anar amb un saurí a discutir si en un punt determinat de la finca hi havia aigua, i quanta aigua, i a quina profunditat. L’home tenia la vareta de freixe agafada pels extrems amb les dues mans, una mica vinclada, i passaven llargs segons en silenci. Tot em semblava estrany, però el que em semblava més estrany, el que em feia més efecte, era veure l’enorme respecte amb què els Figarolas, pare i fill, s’estaven quiets, i muts, mentre l’home escoltava no sé què.

Josep M. Espinàs, El nen de la plaça Ballot (Barcelona: La Campana, 1988), pàg. 52

En certa manera una llarga malaltia que obliga el pacient a retirar-se de la feina i li procura una ociositat més o menys disciplinada fa moltes vegades oficis de despertador de vocacions, de saurí detector de corrents subterranis. Wells va adonar-se que era escriptor durant la convalescència d’una fractura que el va mantenir quiet i cara a cara amb ell mateix durant una colla de mesos. Heus-ho aquí. La Universitat em va ser com una mena de cama trencada que em va autoritzar a sortir del meu laberint espiritual tan lentament i tan sinuosament com esqueia al meu tarannà.

Carles Soldevila, Del llum de gas al llum elèctric (Barcelona: Empúries, 2002 [1951]), pàg. 145