Els alumnes valencians [d’un institut que l’autor va visitar fa uns anys], que parlaven tots valencià i castellà, havien assumit que el valencià era una llengua de segona categoria i com a tal prescindible. Em va semblar entendre que ja havien acceptat que algun dia desapareixeria, i que potser, si més no alguns d’entre ells, ja desitjaven que desaparegués per deixar l’exclusiva de l’àmbit públic i privat dels valencians al castellà. Per fer la vida pretesament més fàcil a tothom.
   I em va sangglaçar adonar-me d’aquesta acceptació i d’aquest possible desig, perquè era l’eco de l’acceptació i del possible desig que fa unes dècades van sentir els catalans de la Catalunya del Nord sota la pressió política, social, econòmica, cultural i psicològica del nacionalisme francès.

Joan-Lluís Lluís, Balla amb Babel. Contra l’absolutisme lingüístic (Barcelona: Arcàdia, 2024), pàg. 67

I tots plegats es dirigiren cap a la meva cel·la segurs de trobar les meves restes damunt del sòl humit. Però quan obriren la porta es quedaren sangglaçats: jo no solament continuava amb vida, sinó que, amb la mirada serena en direcció de la Meca, salmodiava perfectament l’Alcorà.
   —Això és cosa del diable! —cridà el monjo fora de si.

Les mil i una nits, traducció de Dolors Cinca i Margarida Castells (Barcelona: Proa, 2005)