Cal dir que, de 1978 ençà, la llengua catalana ha viscut una transformació —cap metamorfosi!— molt gran, gràcies en part als mitjans de comunicació, i que, per tant, una sèrie de cultismes i formes gramaticals que quinze anys enrere, deu fins i tot, podien passar per acceptables i de bon gust, ara ens semblarien d’una pedanteria ridícula i —sobretot si pensem un cop més en l’alemany de Kafka— fruit d’unes ganes inexplicables de fer veure que un va néixer parlant el català de Verdaguer, o sabedor dels secrets més entortolligats de la nostra llengua.

Jordi Llovet, pròleg a La metamorfosi, de Franz Kafka (Barcelona: Proa, 2009), pàg. 46

Em vaig apropar al catedràtic.
   —Senyor professor.
   —Senyor?
   —Uns ultradretans tenen el projecte de matar-vos.
   Vam anar Rue Michelet amunt fins a casa seua i el vaig fer sabedor de tot.

Joan-Daniel Bezsonoff, La presonera d’Alger (Barcelona: Empúries, 2002), pàg. 45