Aquell mes de novembre [de 1973] va morir Bud’onnyj i van exposar el seu cadàver en un edifici que, si no m’erro, em sembla haver sentit a dir o llegit que era la seu dels sindicats. Des de la finestra de la meva cambra veia la inacabable ruera de gent que volia acomiadar el llegendari personatge i la fantasmagòrica renglera que avançava mil·limètricament damunt la neu, a catorze graus sota zero, semblava una visió onírica. Vaig anar a la cambra de bany a mullar-me el front i els ulls a fi i efecte d’esbargir la sensació de somni.

Viure i veure, vol. 2 (Barcelona: Pòrtic, 1990), pàg. 177