M’han semblat impossibles les paraules pronunciades per mi fa trenta-cinc anys; cridades als carrers, a les places, pels altaveus, als cines, a la plaça de braus de Barcelona. La Barcelona de la guerra. D’aquella guerra. Insòlites paraules per ingènues, injustes de vegades. Les he llegides com si no fossin meves, però ho foren; ho són. He sentit una mena d’enveja d’aquella noia que era jo, que ja no sóc. Mirava les fotos d’aquell rostre fresc, agressiu, d’ulls flamejants com els de tot jove que creu, rabiosament, en allò que diu, encara que digui rucades, encara que prediqui utopies, les belles utopies sense les quals l’home no ho fóra.

Teresa Pàmies, Quan érem capitans (1975)

Em contava els detalls de la seva jornada de mestressa de casa, posant l’accent en la part gastronòmica per obrir-me la gana. «Baixa a dinar demà: et prepararé una sopa de rap.» Jo, ni responia. M’explicava el programa de la televisió i em parlava de la meva mare, que ells havien tingut a casa quan jo vaig encetar l’exili. Me l’escoltava com qui sent ploure i la pluja em feia bé. Era com un bàlsam. «Si no vols parlar no parlis. Ja parlaré jo, encara que digui rucades…» Entranyable Pepita! Conversa intranscendent, de mestressa de casa, de dona de cor immens i cap ambició, ultra la d’ajudar a viure la gent.

Teresa Pàmies, Amor clandestí (Barcelona: Empúries, 1998)