A la dreta de la carretera hi havia una construcció de ciment. Era quadrada, d’una sola planta i il·luminada amb unes quantes bombetes que la cobrien amb una llum rovellosa i bruta. Era la fonda on els viatgers d’aquell llarg trajecte podien reposar abans de passar el control fronterer. […] Hi havia gent davant i darrere meu. Tots anàvem ben abrigats i ningú mirava la cara de l’altre, com si tinguéssim por que algú ens reconegués. El vent bufava fred, constant i sigil·lós per no destorbar el nostre silenci. Vaig mirar al voltant intentant trobar un indici de vida. Res. La llum rovellosa i la immensa i monòtona foscor del desert. Vaig reprimir l’impuls d’alçar la vista al cel per por de no trobar-hi cap estrella.

, Arrels nòmades (Barcelona: La Campana, 2010), pàg. 344

Víctor havia embarcat a la llanxa gasolinera al moll de l’Aeronàutica Naval. Veia els tres bucs ancorats, en funcions carceràries. Eren tres: l’Argentina, el Ciudad de Barcelona i l’Uruguay. La llanxa navegà suaument al llarg del buc de guerra que vigilava l’Uruguay, amb els flancs rovellosos i uns tripulants que guaitaven pels ulls de bou amb un fàstic indolent.
   Un capità de la Guàrdia Civil feia de cap de la presó flotant. Els mariners netejaven la coberta. Vista des d’allà, els horrors de Barcelona s’eclipsaven.

Barcelona cau (Barcelona: Proa, 2012), pàg. 84