Definició
Que té el costum de rondinar.
El veí és un rondinaire; sempre troba taps a tot el que fem i diem.
Etimologia
De rondinar, probablement de l’occità roundinà, mateix significat, derivat segurament del sinònim roundí, del llatí grundire, ídem, amb influx de sinònims començats en r- (rumir, runyir, ronar), d’origen onomatopeic.
Usos
Penso, al cap d’unes hores, que sota l’aparença de persona considerada i amb sentit de la mesura i de l’humor, que molts m’atribueixen, sóc una naturalesa rondinaire i pastada amb minúcies, irritabilitats i estelles venjatives. Després, em dic que això deu passar a tothom. I que, sempre que carreguem els nostres defectes a la humanitat, tothora que inventem un raser, fem una covardia més.
Josep Vallverdú, Indíbil i la boira (Lleida: Pagès, 2013 [1983]), pàg. 17Som al país on poc a poc t’exaltes;
Josep M. de Sagarra, «In vino veritas», dins Cançons de taverna i d’oblit (1922)
hi ha dintre teu un naixement de sol,
i unes punxades fines a les galtes
i ran dels ulls un tebi giravolt.
Ara tota paraula és dolça i bona,
la veu dels altres vora teu s’esmuny
i té una gràcia rondinaire d’ona
que ara la sents a prop, ara molt lluny…
Tema de la setmana
Mots formats amb el sufix -aire