Mentrestant apuntà el crepuscle de lluna, una resplendor rogenca que envaí a poc a poc l’orient i s’anà intensificant de color fins a arribar al to més rogent de porpra. Aquella aurora no era com la del dia, que, així que apunta, ja la nit pal·lideix, perdent quelcom del seu imperi, i les estrelles se desllueixen; sinó una aurora llòbrega, que es coloria sense quasi resplendir. Dilatava la seva vivíssima taca vermella en mig del si de la nit, sense que en lo restant del cel s’esblaimés l’ombra en lo més mínim, ni que cap estrella perdés gens la seva lluïssor.

Joaquim Ruyra, «L’èxtasi de l’oncle Ventura», dins Pinya de rosa (Barcelona: Editorial Catalana, 1920)

Com més me’n distancio, més lluny estic de la immersió. És el mateix que passa quan estàs mirant un paisatge que t’agrada a través d’una finestra els vidres de la qual estan bruts. Bé, si estan molt bruts no et fixes en l’arbre, la vaca bucòlica i el sol rogent sinó en la taca i et distreus i penses com es deu haver embrutat el vidre; i estàs per la taca i no pel paisatge. I ja pot anar mugint la vaca, que tu has anat a buscar un netejavidres. En canvi, si tot llisca i t’has submergit en la novel·la no és que no t’adonis dels defectes que té, sinó que en aquella novel·la n’hi ha pocs.

Jaume Cabré, El sentit de la ficció. Itinerari privat (Barcelona: Proa, 1999)