Hi havia els rodamons, pobres de carretera, pobres itinerants d’una sola vegada, pobres del sac. Indefectiblement barbuts, vestits amb tres jaquetes i quatre pantalons lligats l’un sobre l’altre amb una corda d’espart, passaven pels camins en silenci i calmosos, amb un gran embalum a l’esquena. Qui sabia si eren bons o dolents, si dins el gran farcell duien roba vella o un xiquet robat per vendre! A més a més, furgaven pels femers buscant botelles, llandes rovellades, sabates, draps i paper, i qui sap si gallines mortes com alguns gitanos. Els evitàvem. De tota manera, eren gent de poc tracte i de paraula curta. Si ficaven el cap en alguna porta, feien «Ama…» i prou. I bé calia donar-los sempre alguna cosa, que mai no estaves segur de quina te’n podrien fer.

Joan F. Mira, Els cucs de seda (València: Tres i Quatre, 1975), pàg. 110