Una tarda, en lloc de dinar a la Barceloneta, en Paul volgué tastar el restaurant del casino del Parc. Va demanar un vi del Penedès. Van trincar i l’Édith li féu observar:
   —Quan brindes, has de mirar l’altre…
   En Paul respectà les seues instruccions encantadores. Durant tot el repeix, brindaren, mirant-se intensament, amb les galtes acolorides com si es trobessen vora una llar a l’hivern. No van encarregar ni postres ni cafès.

Joan-Daniel Bezsonoff, La guerra dels cornuts (Barcelona: Empúries, 2004)

   —Al moment del repeix, hi ha pas res que li vingui bé! Ara, de gormanderies ne demana tot lo sant dia. Mes, el cal pas escoltar i, sobretot, li’n cal pas donar massa. Tant de sucre li faria mal.
   —Així que t’agraden les pastilles de xicolata, eh manyac?, me va demanar la padrina.
   Li vaig fer que sí amb el cap en m’imaginant que iria a la cuina a querre el paquet. Mes, ella, en realitat, esperava que la regraciés.
   —I què te li cal dire a la padrina?, va insistir.
   Jo, obnubilat per la xicolata que me feia fretura, vaig respondre amb l’arroganci ingenu d’un mainatge massa complagut:
   —Dóna-me-né’n una altra!

Joan Bosch, «L’enclisi en crisi» (InfoMigjorn, 26 de setembre del 2017)