—Quina flaire! —cridà la Mila, sorpresa.
   —Sops de pastor, ermitana —contestà En Gaietà, anant a deixar l’olla—. Un gran d’ai, un brotet de farigola, quatre gotes d’oli i que bullin. Els homes sabem pas fere gaire belles trifulques, com vosatros…
   Però, malgrat aquelles paraules, la Mila trobà que les sopes tenien tots els gustos: a cada cullerada se sentia retornar els esperits perduts, i quan no en quedà gota al plat, ella aixecà vers l’homenet remirgolat sos ulls humits d’agraïment i plens d’una gran admiració: quina sort haver trobat allà aquella ànima bona!

De cada paratge, de cada roca, de cada branquilló, en veia brollar una llegenda, i el sentit de lo meravellós es despertà en ella com una nova consciència superior. Al mateix temps se li despertà una devoció extàtica per aquell homenet remirgolat, que a força d’enginy i bonavolença l’havia feta remuntar fins a espais serens que mai havia conegut encara.

Víctor Català (Caterina Albert), Solitud (Barcelona: Edicions 62, 1979 [1905]), pàg. 36, 146