Un dels èxits més clars del primer ministre Junichiro Koizumi —i potser el més perdurable— ha estat augmentar el debat polític entre el públic japonès. La continuïtat del seu govern depèn de la seva popularitat personal, i no de les intrigues dels que remenen les cireres en l’anonimat. Tot i que l’eufòria que va saludar la seva ascensió al poder ja s’ha esvaït, l’interès del públic per la política continua essent elevat.

«Revolució al Japó», El món el 2003 (València: Edicions del País Valencià, 2002)

És cert que era un xiquet introvertit, molt. I res no hi feia que anys després, quan s’encenien els llums, l’Ovidi es mengés literalment l’escenari, càmeres, focus, públic i el que fes falta; la timidesa, de vegades extrema fins i tot, continuava definint el seu caràcter. Com s’ho va fer, així, per convertir-se en un dels qui remenaven les cireres en la seva colla d’amics, si tampoc, per constitució, no podia imposar-se per la força?

Núria Cadenes, L’Ovidi (València: Tres i Quatre, 2002), pàg. 31