A mi m’ho va dir una veïneta de l’escala, i durant un any no m’ho vaig voler creure. Però l’any següent, aquesta mateixa veïneta, creient-se que em feia un favor, em va ensenyar l’armari on els seus pares tenien amagats els paquets amb els joguets que li havien comprat per Reis. I llavors… Quan va arribar el 6 de gener, vaig fer veure que no ho sabia, però la meva mare ho va mig intuir, i s’ho va fer venir bé per dir-me que sí, que els Reis eren els pares. Hòstia, hòstia!… Em va tocar, eh? Va ser horrorós, horrorós! Si no pots creure en els Reis, és que s’ha acabat la felicitat!

Jaume Sisa al llibre-entrevista de Donat Putx, Jaume Sisa, el comptador d’estrelles (Barcelona: Empúries, 2015), pàg. 33

«Guaita els Reis, quines barbes…!» recordo que li deia al meu fill la nit de Reis, perquè només tenia feina a recollir caramels que tiraven a la gent de les carrosses estant. Confesso que em va enervar la meva impotència: distreuen l’atenció d’aquells que més en saben, de mirar, de sorprendre’s… amb uns simples caramels que, en caure a terra davant dels seus nassos, els fan ajupir de seguida, anant d’un cantó a l’altre… I es perden així el gaudi de mirar-ho embadalits.

Agnès Esquirol, «Badem massa poc» (El Punt Avui, 5 de juliol del 2013)