—Ho tinc observat i potser apuntat en un paper o altre: som a la lluna nova de maig —que és la lluna creixent—, i aquests dies no sol ploure. Aquesta és la nostra primavera. El clima ajuda a la fecundació de les coses plantades a la terra. La collita es presenta molt bé, com feia anys que no s’havia vist.
   —Però llavors, ¿per què se sol dir que, pel maig, cada dia un raig?
   —Se sol dir perquè, a la gent, li agrada i recorda les paraules ritmades. Els refranys són, però, obra dels poetes, que són els qui fan ritmar les paraules. Pel maig, cada dia un raig… Pot ser més ben ritmat? Ara: creure que l’agricultura funciona a base de refranys és una pura absurditat.
   —De tota manera, els refranys són els refranys… —em diu un pagès més aviat vell i tradicional.
   —En general, els refranys són una bestiesa que no es pot acceptar —li respon un altre pagès jove, esprimatxat i d’aspecte actiu.

Josep Pla, Notes del capvesprol (Barcelona: Destino, 1979)

En vida, jo havia sentit el rebuig dels altres, però la indiferència que em dispensaven era suportable. I si, per un error de càlcul, em feien notar d’una manera massa barroera que no comptaven amb mi, jo em limitava a fer el cor fort i els ulls grossos i a refugiar-me en la resignació lacònica dels refranys: tal dia farà un any; qui dia passa, any empeny.

Sergi Pàmies, «L’altra vida», dins Si menges una llimona sense fer ganyotes (Barcelona: Quaderns Crema, 2006), pàg. 11