A les masies hi sol haver gossos i gats. Segons les tesis científiques que he llegit, els gossos són paràsits dels homes i de les dones, i els gats són paràsits de les rates, les quals, al seu torn, són paràsits (les rates) de la vida humana —homes i dones. Els pagesos no donen pas gaire alimentació a aquests animals domèstics. Si donen molt de menjar als gats, no raten gens —diuen. Si fan el mateix amb els gossos, només dormen i no lladren quan apareix algun foraster. De vegades tenen un gos afeccionat, com ells mateixos ho són, a anar a cacera. Els alimenten millor. Així i tot, aquesta classe de gossos estan sempre frenètics.

, Notes del capvesprol (Barcelona: Destino, 1979)

Cal una certa vocació, tanmateix, per a romandre les hores mortes en certs paratges llòbrecs, estrets, humits, pudents, plens d’andròmines i atuells que fa vergonya d’anomenar. El gat filosofa i dedueix que és l’home, i només l’home, que li ha complicat la seva missió. El gat rataria si nosaltres, amb una inconsciència incomprensible, no haguéssim convertit el ratar en un ofici ardu, basardós, malsà. El gat raona: Vols que atrapi les rates i construeixes clavegueres i soterranis, apiles mals endreços, transformes el camp d’operacions en un laberint i dónes amagatalls al perseguit? Ah, veuràs; rata tu!

L’ós benemèrit i altres bèsties (1932)