Amb una pesantor germànica, Segalà acomplia aquesta missió, sense el mínim sentit de mesura ni d’humor, acumulant dins una vella capsa de cartró una pila de centenars de cèdules corresponents a noms de quídams grecs, que presentaven casos insignificants, enutjosos i monòtons de problemes de forma o d’accentuació; i atabalava els seus col·legues, a propòsit de cada un d’aquests casos, amb el relat de fets biogràfics, mitològics i etimològics d’una durada inacabable.

Joan Coromines, «Pompeu Fabra (1868-1948)», dins Lleures i converses d’un filòleg (Barcelona: Club Editor, 1971), pàg. 407

El PSC hauria de reaccionar com més aviat millor, i l’única manera que veig de regenerar el partit, de donar energies i noves il·lusions, és materialitzant una escissió definitiva del PSOE, amb la creació d’un partit socialista exclusivament català. En cas contrari, li passarà com al PSPV, que tothom veu com una sucursal de Madrid (i ho és) i per tant cada vegada té menys influència sobre el seu electorat. Els votants estan cansats de trobar sempre les mateixes cares, o quan hi ha alguna novetat, la de quídams poc preparats i sense discurs que han arribat al càrrec per pura eliminació de les ments més brillants. Veritables titelles de Madrid.

Martí Domínguez, «Consells per a socialistes catalans» (Ara, 2 de juny del 2011)