Joan Coromines
Segurament són les històries anecdòtiques les que millor contribueixen a evoÂcar la gent que hem conegut. Les anècdotes abunden en el cas de Fabra i a ell li agradava de contar-ne, car és sabut que era un home d’excel·lent companyia. Però n’hi ha una que té el mèrit particular de no haver estat mai repetida desÂprés de la seva mort, i que quan la contava (i ho va fer moltes vegades) li feia espurnejar els ulls de tant riure. És la història de la Gusarapa.
Els actors d’aquest fet, a més a més d’ell, foren els membres de la Secció Filològica de l’Institut, en aquell moment: L. Nicolau d’Olwer, Josep Carner, JoaÂquim Ruyra i LluÃs Segalà . No cal que us expliqui, segurament, qui eren els tres primers, homes eminents. Quant a Segalà , era el director propietari del «CoÂlegio de Cataluña», de pobra i mesquina memòria, la traïció del qual no teÂnia cap mena d’atenuant possible, puix que es va produir l’any 1924.
A Segalà , que hom havia cregut un savi hel·lenista i que s’havia revelat, tan aviat com ingressà a l’Institut, com un pedant agafatós i pertinaç, un «ase carÂreÂgat de grec» (tothom repetia aquesta frase anònima, degut a la seva perfecta i venjadora justÃcia), li havien confiat la tasca, bastant fà cil si bé pesada, d’esÂtaÂblir la forma correcta en català dels noms propis de persona de l’Antiguitat hel·lènica. Amb una pesantor germà nica, Segalà acomplia aquesta missió, senÂse el mÃnim sentit de mesura ni d’humor, acumulant dins una vella capsa de cartró una pila de centenars de cèdules corresponents a noms de quÃdams grecs, que presentaven casos insignificants, enutjosos i monòtons de probleÂmes de forma o d’accentuació; i atabalava els seus col·legues, a propòsit de cada un d’aquests casos, amb el relat de fets biogrà fics, mitològics i etimològics d’una durada inacabable. L’indulgent president de la Secció —el mateix Fabra— ja podia adreçar-li destres i discretes insinuacions; l’à cid gentilhome que era NiÂcoÂlau d’Olwer ja podia deixar anar, amb una discreció aparentment distreta, eloÂqüents dutxes d’aigua freda: el vell mestre de minyons del «Colegio» no s’adoÂnava de res. Atapeïda de cèdules, cada vegada més, la frèvola i allargasÂsaÂda capsa de cartró es corbava i gairebé es doblegava sota el pes de la paperassa.
Un dia en què Segalà es mostrà més despietat que mai amb la seva erudició emmanÂllevada, fou interromput, amb alleujament de tots, per Ruyra, que aporÂtava una de les seves doctes i amenes llistes de preguntes lexicals de la llengua viva. Ruyra intentava d’explicar, a desgrat de les interrupcions pertiÂnaÂces de Segalà (que insistia a exigir la solució immediata d’una de les seves enutjoses minúcies), què s’entenia en el nord-est de Catalunya pel mot gusaÂrapa: una gusarapa és una bestiola feréstega que s’esmuny amagadament a fora de les foscors bosquetanes, a fora d’un catau tenebrós o del mig d’un jaç de fullam impenetrable: cos insinuant i tortuós com el d’una mostela, una fagina o una llesta guineu. «Sà —exclamà Carner—, és com aquest cedulari, que en té ben bé la forma». Bonyeguda, tronada i pudent ja d’unes quantes capes de pols, bicorne, doblegada en tres per un pes excessiu, la llarga capsa de frèvol cartró s’havia anat tornant cada cop més semblant a l’esquerpa bestiola.
Des de llavors el famós receptacle quedà batejat amb el nom de gusarapa. Però Segalà es tornà més pesat que mai exigint tirà nicament l’atenció del docte aplec, reclamada per tantes altres tasques, més importants, per a la seva erudiÂció embafadora i trivial. S’estremien dient-se en començar les sessions: «MenÂtre En Segalà no torni a treure encara la seva gusarapa!»
Carner, que no l’havia pas batejada sense una certa mala intenció, alarmat com estava de la tenacitat inestroncable de Segalà , prescindint ja de tot mirament, es resolgué a l’últim a posar fi a aqueixa tirania, i va amagar la polsegosa capÂsa en un armariet dissimulat arran de terra. L’animaló s’havia eclipsat, i tots els esforços de Segalà per ressuscitar-lo van ser endebades. Abatut, ple d’amarÂguÂra pels accessos de riure incontenible amb què sovint foren acollits els seus planys, Segalà acabà per resignar-s’hi, i aquells filòlegs de bon humor van pasÂsar uns anys diligents, en part oblidadissos, en part còmplices, però per fi a cobert d’aquella amenaça obsessionant.
Fins un dia que calgué retrobar un preciós manuscrit del Mestre, molt de temps deixat de racó; i fou llavors que Fabra, oblidada ja la mala passada de Carner, va obrir entre altres aquell armariet, i fent seguir, d’una estirada massa eficaç, la tronada capsa, el morro bonyegut de la bestiola aparegué massa al desÂcoÂbert perquè la rà pida intervenció de Carner impedÃs a Segalà de reconèixer-la. I aleshores el poeta, llestament i amb una alarma còmica, per tal d’esborrar les sosÂpites del seu col·lega, s’afanyà a lliurar-la-hi; però cobrint-se la cara, com sota el pes d’un terror religiós, prorrompé en l’impromptu
A poc a poc,
guaitant ça i lla,
surt del seu cau
sota una tapa
— ai Segalà ,
ni un punt no em moc,
sento un rau-rau! —
la gusarapa!
Joan Coromines, «Pompeu Fabra (1868-1948)», dins Lleures i converses d’un filòleg (Barcelona: Club Editor, 1971), reproduït a l’InfoMigjorn núm. 1.384, 10 de juliol del 2018
Comentaris recents
clucull
El meu home és de Ponts i ell i tota la seva famÃ...
ca la Quica
Una expressió semblant o equivalent que he sentit...
enteniment
Totalment d'acord Joan. Jo sempre he sentit la par...
güell
Moll diu que Güell és el nom d’un poble ribago...
enteniment
Respecte a la paraula de hui, "enteniment", sempre...