Donar nom a un concepte enriqueix la llengua perquè permet pensar el que era boira. Si, a més, és un mal, no hi ha millor primer pas per combatre’l. La procrastinació és el trastorn de la conducta que ens fa fer coses irrellevants en lloc de les prioritàries: posar-se a ordenar llibres la nit abans de l’examen, trobar mil excuses per posposar la trucada que ens trauria un pes de sobre.
   Qui procrastina no entén per què ho fa. És negatiu en tots els sentits: fa de l’obstacle una muntanya i del petit esforç una espiral de neguit. Quants negocis enfonsa? Quantes relacions trenca? Quanta mala vida ens dóna? Enganyant-se amb un «Tranquil, ja ho faré», es va posant una pressió que fa més difícil fer-ho i intensifica, doncs, el desig d’ajornar-ho.

Albert Pla Nualart, «Procrastinació» (Ara, 20 de setembre del 2011)

Encara més: ens han robat el temps, i el silenci. Ser narrador avui significa atendre milers de reclamacions verbals interessants. Una invitació perpètua a la procrastinació fragmentada. Gent que ens ofereix fotos del seu casori, del seu dissabte a la nit, converses publicades on podem captar, sense moure’ns de casa, quin és el català col·loquial, quins són els somnis, les pors, del veïnat. Un material en brut que, si Balzac se l’hagués pogut imaginar, hauria triplicat el volum de La comèdia humana; tot i que alhora li hauria escurçat l’esperança de vida. En cent anys, la competència pel temps lliure de la gent s’ha posat molt complicada: primer el cine, després la música gravada, després la televisió, finalment —per ara— la xarxa, on tothom pot somiar-se emissor, creador, autor. Encara que no el llegeixi ni la seva mare.

Joan Todó, «Diàlegs inacabats: renovació de la narrativa catalana? Un sostre lil·liputenc» (Caràcters 67, primavera 2014)