Quan vam arribar a les postres, el Borja em va demanar que descrivís a la Mariona Castany l’home que havia vist al Zurich, cosa que vaig fer, però ella no va semblar reconèixer-lo. Les inicials S.M. tampoc no li deien res.
   —De tota manera, hi rumiaré. Ara, que vosaltres en porteu alguna de cap, eh? —va dir convidant-nos a fer safareig.
   —Algun dia t’ho explicaré —li va dir el Borja en veu baixa i picant-li l’ullet—, però no pas ara. Confia en mi.
   La Mariona Castany no va semblar gaire convençuda però no va insistir-hi. No era la mena de dona que va per la vida pidolant xafarderies, tot i que ens va donar a entendre que quedava una conversa pendent.

Teresa Solana, Un crim imperfecte (Barcelona: Edicions 62, 2006), pàg. 196

—Jo no dic res —deia—, perquè per mi tot el que faci el senyor rector estarà sempre per ben fet i per ben posat. Ja ho deia el senyor Roig, l’advocat, quan jo servia a casa seva: «Els capellans, filla, sempre en porten una de cap». Em guardaré prou, doncs, de trobar, en el que ha fet, pèls o senyals.

Josep Pla, El carrer Estret (1951)