Prova de tornar a interrompre la lectura amb la primera pregunta que li passa pel cap. Però ara nota que li costa aixecar els ulls de la pàgina. Hi està enganxat. Desenfoca els ulls del text i es fixa en l’enorme caplletra que presideix la pàgina. S’hi aferra com si fos un escull al corrent just abans d’un salt d’aigua.
   —Aquesta lletra és preciosa —balbuceja sense poder aixecar els ulls del paper—. Què representa?
   —Concentrem-nos-hi ara —fa el mag amb una veu molt greu, assenyalant el monograma—. Llegim lliurement aquesta imatge on balancegen els extrems i xoquen.
   L’Sten troba que ni la il·lustració ni la caplletra no és gaire espectacular, però no diu res ni s’oposa a reprendre la lectura.

Màrius Serra, Farsa (Barcelona: Planeta, 2006), pàg. 275

Banquet de luxe el que faran els cucs amb els regalims de les nostres caplletres privades, irades pel sobtat repòs. Saps, dius, que un dia ens retrobarem, que serem diferents, i què. Que potser ens hem trobat ja.

tx , tx Desamar (Tarragona: Arola, 2005), pàg. 26