En la seva creació no hi ha abús ni engany, sinó que totes les seves obres estan fetes amb la voluntat honesta d’experimentar i de fusionar les músiques populars i la música culta. Alfred Schnittke, l’home tímid i de salut fràgil que en més d’una ocasió fou declarat clínicament mort, cap al final de la seva vida caigué en un misticisme cristià compensatori que s’entreveu en algunes obres seves. Aconseguí fugir d’aquell país delirant [l’URSS], però continuà sent més pobre que una rata, i pobre va morir, tot i que per aquells anys començava a assolir fama a Occident gràcies a la publicitat que en feren alguns compatriotes seus, entre els quals destaquen noms com Spivakov, Kremer, Rojdéstvenski o Natàlia Gutman.

Guillem Calaforra, So i silenci. Assaigs sobre música (Barcelona: Riurau, 2010), pàg. 46

La poesia catalana, al País Valencià, no ha tingut mai una aportació més heroica que la de Josep M. Bayarri. Perquè ell mateix es pagava les edicions, i era pobre com una rata. No vacil·là a sacrificar el seu jornal a la devoció «lingüística». No pas per vanitat personal, de més a més. No poques vegades aplicà els quartos a difondre també els versos i les proses d’altri: la col·lecció «Poetes valencians contemporanis», els setmanaris Foc i flama i El Poble Valencià, les revistes Ribalta i El vers valencià… Sense mecenatges, és clar. Les lletres vernacles, al País Valencià, han tingut prou mala sort.

Joan Fuster, «Una mica de dol per J.M. Bayarri» (Serra d’Or, febrer 1971), reproduït a Un país sense política (Alzira: Bromera, 1995), pàg. 126