Definició
Persona de ciutat que va al camp el cap de setmana o per vacances. S’usa despectivament o irònicament i al·ludeix sobretot als barcelonins.
Amb aquest pont han vingut tot de pixapins al poble.
«El món podria viure sense savis ni bomba atòmica, mai no podrà viure sense pagesos ni muntanyencs, les víctimes dels pixapins» (Josep Maria Ballarín).
Etimologia
De pixar, d’origen onomatopeic, i pi, del llatí pīnus, mateix significat. Vegeu també pixaví -ina.
Usos
Per això ara ens trobàvem en aquell catau fosc i encara més rústic, gentilesa de la masia que segurament havia estat, quan Melià només eren quatre masos al voltant d’una ermita. S’hi devia menjar millor del que semblava, o més barat, perquè tot i ser dimecres el menjador era ple de gom a gom. I precisament perquè era dimecres no hi havia les típiques comitives de pixapins esverats i baladrers, sinó parelles grans, grupets de treballadors i alguna senyora jove o senyoreta, com la de la taula del costat nostre, que llegien el diari o miraven el telenotícies tot dinant.
Pau Vidal, Aigua bruta (Barcelona: Empúries, 2007), pàg. 60—Que si és fresca —va insistir l’home.
Maite Carranza, Camins de llibertat (Barcelona: Edebé, 2016)
Una de les pegues dels vells és que són d’idees fixes.
—I tant que sí, molt fresca —vaig dir per fer-lo content.
Els encanta que els donis la raó.
—Donques no val res. Molt millor la de l’Abella del Tort.
Ja me l’havia fumut. Havia ensopegat amb un avi punyeter i foteta. Dels que xalen quan enxampen els forasters. Jo era una pixapins, ho tenia clar.
—No la conec.
—Ara baixo i te l’ensenyo —va dir, tot eixerit.
Exactament el que em calia, un iaio eixerit amb ganes de xerrera.
Tema de la setmana
Aquesta setmana tenim pixera: ganes de fer rodar paraules i expressions relacionades amb aquest verb tan útil, pixar, que alguns han aprofitat i tot per batejar un estudi d’animació que de vegades ens ha fet pixar de riure.
La cançó dels Pixapins
https://www.youtube.com/watch?v=x3XKYxK-p3I
Lletra de La cançó dels pixapins:
https://visca.com/music/louhevly/pixapins/
Maite Carranza ha escrit: «un iaio eixerit amb ganes de xerrera». El problema és que la «xerrera» ja és la «gana de xerrar», és a dir que el padrí aquell (iaio és un hispanisme) tenia ganes de tenir ganes de xerrar. A més a més, a Elna, no diem pas «un home amb xerrera» (que també deu ser un hispanisme). Nosaltres diem «un home que té xerrera» o bé «un home que té ganes de xerrar». Segons jo, la frase hauria de ser: «Exactament el que em calia, un padrí eixerit que tingués xerrera».
Un dubte que exposo a en Joan Bosch : si en comptes de parlar d’un ‘padrí amb xerrera’ dèiem ‘un padrí amb el cap escabellat’, l’hispanisme encara hi seria?
Benvolgut Ramon Torrents, mit aquí algunes observacions que haurien d’aclarir el dubte:
La proposició catalana «amb» no té pas la mateixa flexibilitat que la preposició castellana «con». La catalana es pot referir a coses immaterials, però solament quan indica la manera amb la qual es fa una acció: «Esperava amb paciència. S’agitava amb violència. Treballava amb precisió. Li va respondre amb tendresa. El va acollir amb plaer. Li parlava amb amor». De cap de les maneres no pot atribuir una qualitat, un sentiment, un estat a una persona com ho fa de vegades la castellana. «Era un hombre con prisa = Era un home apressat // Llegué con hambre = Vaig arribar afamat // Estoy con sueño = Tinc son». És per això que dic que una frase com ara: «Vaig veure un home amb xerrera» no és pas una frase catalana. En aquest cas, el català ha de dir «Vaig veure un home que tenia xerrera».
Aquesta regla, no s’aplica pas al «cap escabellat» perquè el «cap escabellat» no és pas una cosa immaterial. Per tant, la frase següent és perfectament correcta: «De lluny, vaig veure una silueta estranya. Era un padrí amb el cap escabellat».