—L’alcalde Greenstreet havia amenaçat Willson si no li feia costat en la campanya electoral. I a més a més els minaires…
   —Què passa amb els minaires?
   —Volen fer vaga. Willson els havia amenaçat amb acomiadar-los. I ells estan molt ressentits…
   —Tant com per pelar-lo?
   —Com?
   —Si els minaires poden haver… haver fet això.
   —Oh, no ho sé.

Jaume Fuster, Tarda, sessió contínua, 3,45 (Barcelona: Edicions 62, 1976)

El Tísner, primer pseudònim que va fer servir com a ninotaire (format amb les darreres síl·labes dels dos cognoms), efectivament decideix desfer l’exili i tornar quan, per celebrar el 25è aniversari de la revolta feixista, commuten els delictes de guerra, cosa que li garanteix, si més no, la vida, ja que prometen que no el pelaran. El retorn li pesa, deixa dues filles a Mèxic, el país que l’estima i que ell sent com a segona pàtria, i hi deixa un quart de segle d’història personal.

Raimon Artís, «Teràpia contra l’oblit» (El Procés, núm. 1, febrer 2012)