—Vostè ja sap, don Andreu, que hem demanat un permís al Palau. Veurem quan arriba, perquè pareix que no tenen pressa.
   —Aquestes coses no es decideixen en un moment —li replicava el senyor vicari—. Es permís està en estudi. En principi el Palau no s’hi oposa, però…
   El senyor feia amb la mà un gest indecís, molt característic, que significava paciència.
   —No passem s’arada davant es bous, don Andreu.
   —Això mai.
   El meu protector es fregava les mans. No hi havia res més contrari a la seva condició caparruda que la discussió.

Llorenç Villalonga, Bearn o la sala de les nines (Barcelona: Edicions 62, 1980 [1961]), pàg. 78

«No he fet un llibre sobre Nèstor Luján, sinó un llibre on parla Nèstor Luján», aclareix Agustí Pons, autor de la biografia Nèstor Luján. El periodisme liberal (Columna). Fins ara, opina el biògraf, «estàvem parlant del personatge sense saber de quin personatge parlàvem, posàvem el carro davant dels bous». Segons Pons, «era urgent saber d’una vegada qui era l’autèntic Nèstor Luján». I qui era, doncs, Nèstor Luján (1922-1995)? Més enllà del gastrònom, el bibliòfil i el novel·lista bilingüe, era sobretot un periodista orgullós de ser-ho. «Quan omplo un paper oficial i poso la meva professió, realment no menteixo. Sóc un periodista», va escriure el 1988.

Eva Piquer, «Nèstor Luján segons Nèstor Luján» (Avui, 19 d’octubre del 2004)