Els dies immediatament posteriors a l’escorcoll l’agenda de Millet va treure fum, i el seu telèfon treia foc mentre intentava buscar complicitats entre totes les personalitats que fins aquell moment l’havien elevat als altars. La seva estratègia passava per trobar un aliat que li permetés passar la maroma sense rebre gaire i «mentre tot s’aclareix», com ell mateix no es cansava de repetir intentant fer veure que tot plegat era un cas de poca volada que tenia una explicació fàcil i una solució a curt termini. Creia que si aconseguia deixar el Palau en mans d’una persona lleial i de la seva confiança, podria seguir controlant la institució des de fora.

, Fèlix Millet, el gran impostor. La trama secreta de l’espoli del Palau (Barcelona: Angle, 2012), pàg. 98

Hem tractat a bastament la figura de Ramon VI, el contradictori comte de Tolosa, probablement l’home que va encarnar el drama de la seva ciutat en els darrers anys, sempre passant la maroma, decantant-se ara per l’Església, ara pel seu poble; amb el cor partit entre el credo catòlic i un món càtar que l’envoltava i que ell no acabava de veure com a signe sensible del Mal.

Els càtars: problema religiós, pretext polític (Barcelona: Edicions 62, 1994)