Entrar al colomar em produïa una mica d’intranquil·litat, encara que hi entrés amb el padrí i totes aquelles bèsties s’estiguessin quietes, i notava, a més, una escalfor densa, i una olor forta que no respirava amb gust. El que sí que m’agradava era aquell parrupeig, un so que no s’assemblava a cap altre, com si els coloms tinguessin una bola d’aigua al coll.

Josep M. Espinàs, El nen de la plaça Ballot (Barcelona: La Campana, 1988), pàg. 114

Amb la mà apartava les persianes de fusta pintades d’un blanc brut, i els coloms s’envolaven cap a un altre balcó immediat sense interrompre el parrupeig i el batre de les ales tèbies.

Olga Xirinacs, Al meu cap una llosa (Barcelona: Proa, 1985)