Vestia sempre unes bruses i unes faldilles molt cenyides al cos i li plaïa ensenyar els braços perquè no podia ensenyar res més. Es passava el dia cantant i rient. S’exhalava d’ella una aura sensual, d’una sensualitat gruixuda i ordinària. L’àvia Paula li tenia poca simpatia perquè parlava gras i deia disbarats. A tu tampoc no et plaïa massa perquè t’agafava rient, t’oprimia contra els seus pits ubèrrims i et masegava i et besava. No dormia a casa. Vivia amb el seu home en una torre que els pares tenien al Guinardó, al carrer de Dos Rius. Venia al matí a primera hora i se n’anava al vespre en havent sopat, quan el marit venia a cercar-la i a saber si l’endemà havia de treure el cotxe.

Lluís Capdevila, L’alba dels primers camins (Andorra la Vella, 1968), pàg. 26

[Diumenge, 4 de gener de 1942]  Per davant de la finestra de la meva cambra ha passat gent mudada, de pressa, en direcció a l’església.
   Un dia, el rector, en visitar-me per mendicar per les obres del culte, em digué:
   —Cada diumenge us veig a missa.
   No sé si avui també m’hi haurà vist, car sols hi he anat una vegada. Aquest bon home viu a Neron, un poble que hi ha a cinc quilòmetres d’aquí. És vell, li plau beure i parla gras. Diu que em porta afecte. Quan ve per les obres del culte, m’és grat fer-lo content. La darrera vegada li vaig donar més que mai i s’oblidà de lliurar-me’n rebut. No té gaire memòria. Va amb bicicleta de dona.

Ferran Canyameres, Diari íntim (Barcelona: Pòrtic, 1972), pàg. 10