Supervivència era vendre el que fes falta o fer estraperlo amb les troques de fil que podien robar de la fàbrica. Els encarregats ho sabien i van crear un càrrec nou, el palpaire o el palper, que escorcollava tothom quan plegaven del torn per comprovar que no portaven material amagat a la carmanyola o al cabasset o entre la roba. I aprofitaven per palpar les dones entre el pitram o les cuixes.
   «Sí que me’n recordo, del palpaire, i tant! Ja t’esperava amb uns ullets, perquè la mà de seguida cap a la carbassera… Ells ja ho sabien que portaves troques de fil, però si tu els deixaves fer, ells també feien els ulls grossos, bé havies de menjar.»

Assumpta Montellà, El silenci dels telers. Ser dona a les colònies tèxtils catalanes (Barcelona: Ara Llibres, 2012)

D’una estiba de canyes, que hi havia al cap d’un camp, n’agafà una de revinguda i se’n tallà un bastó; tornà a cobrir-se els ulls amb la bena, eixí dels conreus, saltà a la carretera de Roses i, simulant els aires d’un cec, la va anar seguint. Els vianants que trobava, no el sospitaren poc, ni molt. El creien un malalt de la vista. Li obrien pas, apartant-se del volt del seu bastó palpaire, i el saludaven com se sol fora vila entre anants i vinents.
   —Bon dia i bona hora.
   —Déu vos guard amb la companyia.

Joaquim Ruyra, «El malcontent», dins La parada (1919)