Abans havíem tingut a casa un gos més petit que les gosses de caça esmentades, que nomia Polo (nòmer ‘dir-se’, vet aquí un preciós neologisme mallorquí, de base arcaica, format sobre el sintagma «[un nin] que ha nom…»): un dia un carretó que passava envelat (‘ràpid’) pel nostre carrer el va atropellar i el meu desconsol va ser immens, el mateix que vaig experimentar quan el segon Polo que vàrem tenir va seguir la mateixa funesta sort en ser atropellat pel camion de mon pare. Pareix mentida com estimava aquells canets amb els quals corria, jugava i que em mostraven absoluta fidelitat.

Joan Veny, Memòries d’un filòleg norantí (Palma: Lleonard Muntaner, 2022), pàg. 20

I en veureu que badoquen, aperduats pels passadissos llargs, que pugen i baixen escaletes i no troben forat ni portell que els dugui allà on volen anar, i miren arreu arreu, i aturen un al·lot de barca que passa envelat cap al pont de comandament i li demanen per on han de tirar.

Maria Antònia Oliver, El vaixell d’Iràs i no Tornaràs (Barcelona: Laia, 1976)