La màgia durava fins ben entrat el Nadal i declinava bruscament l’endemà de Reis, però el punt àlgid d’aquella felicitat era el Sopar de Nadal a la Vall, perquè era el dia de l’arribada i el dia on coincidien tots. Llavors, el viatge era un ascens al paradís, malgrat la incomoditat de les carreteres malmeses i plenes de sotracs. A mesura que el paisatge verdejava d’avets i veia els primers pics nevats a l’horitzó, tenia la sensació d’introduir-se dins d’un somni que no es mereixia, de per què sempre pensava que no es mereixia materialitzar els somnis no en té ni idea, no se’n recorda.

Imma Monsó, Germanes (Barcelona: Univers, 2020)

De moment, tot eren converses i notícies que circulaven per ací i per allà, però el malestar creixia i encara havia de créixer més quan un hivern molt plujós va malmetre de nou les collites. Aquelles pluges, a més de desfer tots els sembrats i les hortes, van fer molt mal al poble i en algunes cases l’aigua entrava i eixia per sota les portes amb total llibertat.

Tomàs Llopis, Hi ha morts que pesen cent anys (València: Tres i Quatre, 2013)