De cada una d’aquests centenars de peces hom dóna llur pes, expressat en unces i argenços, de manera que podem arribar fàcilment a la conclusió que el pes total és quasi de dues mil cinc-centes unces, equivalents a uns vuitanta-quatre quilograms de plata de llei. Si tenim en compte que l’inventari es refereix només al que era propi del marquès de Moja i no inclou el que era de la seva muller, la marquesa de Cartellà, que també deuria posseir-ne, aquesta quantitat, integrada en el patrimoni comú del matrimoni, devia ser bastant més crescuda.

Santiago Alcolea i Gil, El Palau Moja: una contribució destacada a l’arquitectura catalana del segle XVIII (Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1987)

Violant no tenia cap ganes de donar explicacions.
   —Ja has acabat el forment de pastar?
   —I no faries amb farina d’ordi?
   —Que no ho saps? El pa m’agrada de blat… Hi compto o no?
   —Per a tu escuraré la sitja, si cal…, i si no l’aniré a manllevar al garrepa de l’abat!
   El moliner era un bon home i un gos de feina, però quan li agafava la xerrera no li venia d’aquí i sempre acabava traient pit. Així que com que tenia pressa, Violant va enllestir.
   —Quedem que me n’apartes un argenç i te’l passo a recollir, entesos?
   —No passis ànsia que la trobaràs bona i passada pel sedàs.

Marc Capdevila, La bíblia de pedra (Barcelona: Edicions 62, 2014)