empegueir-se v

Definició

Torbar-se, avergonyir-se.

En dir aquella inconveniència, les noies s’empegueïren.

«Digues si em vols o no em vols, | no estigues empegueïda; | val més un bon no, garrida, | que un sí mastegant fesols» (cançó popular mallorquina).

Usos

  • Per què s’ha arribat a xerrar d’una manera tan lamentable en aquest país nostre és un gran misteri —per a servidor—, només molt parcialment explicat per situacions anòmales i polítiques equivocades. Qualsevol tasca normalitzadora hauria de contemplar, ja, la qualitat de vida de la llengua, no només la quantitat dels que la parlen o l’escriuen, dels que l’empren en els distints àmbits de convivència. Fa empegueir sentir una bona part —majoria?— d’al·lots i al·lotes joves escupint consonants, castellanitzant vocals, galtejant les paraules, desorganitzant meticulosament cada frase de forma que només la gesticulació ens fa sospitar que s’ha volgut dir el contrari del que, gramàtica en mà, s’ha dit realment.

    Guillem Frontera, «La llengua avariada» (Diari de Balears, 23 de febrer del 2001)
  • Me demana paraules castellanes, les hi dic; me parla dels toros. Li dic que en som contrari de tot i que el catalanisme també ho és, contrari de tal salvatgisme. Li ve de nou. M’empegueesc com veig que els estrangers només mos coneixen pels toros. Tristíssima celebritat!

    Antoni M. Alcover, Dietari de l’excursió filològica 1906 (Barcelona: Proa, 2006), pàg. 180

Temes i etiquetes