En temps de bonança, ens hem acostumat a una classe de delinqüents de passamuntanyes, crits i soroll, que solen ser pelacanyes metropolitans, addictes suburbans o desesperats d’importació sense gens d’interès per integrar-se culturalment o lingüística al país on viuen i malegen. No fa gaires estius, es van fer un nom les bandes d’Europa endins que saquejaven xalets, i les de mar enllà que buidaven cotxes de turistes enredats al mig de l’autopista. Tot plegat, força desesperançador. Però, per fi, la cosa va canviant, i sembla que al país es va donant la conjuntura per a produir una nova fornada de delinqüents freelance, més nostrats, sense antecedents…

Marta Rojals, «Volem pispes catalans» (VilaWeb, 23 de febrer del 2009)

En el terreny de les estupideses més o menys capricioses, la gent rica ha batut molts rècords, però la de posar-se les pedres del XII i del XIII i del XIV en els seus xalets d’avui ultrapassa, al meu entendre, no ja la singularitat i l’esnobisme, sinó la discreció elemental mínima. […] N’hi ha prou, crec jo (i massa, potser), constatant que aquestes barbaritats no han estat perpetrades per cap pelacanyes, ni per cap insensat professional —malgrat la insensatesa consubstancial que es necessita per a fer-ho.

Josep Pla, «Tradicionalistes antitradicionals», dins Els pagesos (Barcelona: Destino, 1968)