Excepte els dies de campanya electoral (un feliç parèntesi del rigor mortis lingüístic), els polítics tendeixen a no abaixar la guàrdia en presència dels mitjans de comunicació, i recorren a un llenguatge tècnico-administratiu, sovint carregat d’acrònims indesxifrables, o a utilitzar de manera recorrent expressions i paraules fossilitzades que ja no volen dir res, que són poc o gens espontànies, i que no s’escapen del políticament correcte. Això fa que el llenguatge polític (i sovint el periodístic) sigui tan allunyat del llenguatge del carrer que els ciutadans no tinguin cap interès a intentar desxifrar-lo.

Marina Llansana, «Una frase val més que mil paraules» (Ara, 1 d’agost del 2011)

El maig de 1934, la senyora Lowmann i el seu espòs, Daniel Strauss, un jueu alemany que s’havia nacionalitzat mexicà, s’associaren amb Jules Perel (Perel & Co), el qual, rodejat de polèmica, havia mantingut casinos a Holanda. Els tres socis patentaren una ruleta de la seva invenció amb el nom Straperlo, acrònim d’Strauss, Perel i Lowmann (n’hi ha que parlen d’un Perlowitz o d’un Perlo, inexistent) i sol·licitaren permís a la Generalitat de Catalunya per instal·lar-la a l’hotel Terramar de Sitges. Lluís Companys s’hi va negar, d’acord a la tradició esquerrana contrària al joc que, com és sabut, va instaurar Carles III per la cobdícia borbònica de recaptar ingressos.

Bartomeu Mestre i Sureda, «Història d’un acrònim» (Diari de Balears, 13 de juliol del 2009)