Era sempre la mateixa història. Els detalls canviaven una mica de dissabte a dissabte. De vegades allargava més un episodi o dibuixava amb més precisió un personatge, fins a aquell moment secundari. Les línies mestres de la història, però, eren sempre les mateixes. Nosaltres la hi demanàvem. No en volíem d’altra. No ens cansàvem mai d’escoltar-la.
   Es tractava d’un fet ocorregut al poble ja feia anys, quan l’àvia Pepa era una noia, gairebé una nena, una fadrina, un napbuf, com ara tu, o com ara tu, o com ara tu…

Emili Teixidor, «Ara ja no canten», dins Sic transit Glòria Swanson (Barcelona: Edicions 62, 1988), pàg. 96

Aleshores Polifem va recordar que feia molt de temps ja li havien predit que Ulisses d’Ítaca li malmetria l’ull i el reduiria a la ceguesa.
   —Qui s’ho podia pensar, que aquell napbuf havia de ser el temible Ulisses d’Ítaca —es va dir amargament, a si mateix, Polifem—. Jo me l’imaginava com un gegant, alt i poderós.

Homer, L’Odissea, versió d’Albert Jané (Barcelona: Bambú, 2012)