Els oncles de Pere Gabriel, doncs, dos germans de la mare, es van establir a Orlanda. I van dir a Pere Gabriel que si volia viure una temporada amb ells, coneixeria el món de l’espectacle per dins. I així alleugeriria una mica la mala ratxa que passaven els de casa seva, amb el pare sense feina i amb la mare, cada vegada amb menys cases de senyor on anar a fer feines.
   El cafè concert dels oncles de Pere Gabriel era a tocar de la plaça Major d’Orlanda, molt a prop del lloc on ell feia d’aprenent de barber. Un dels oncles s’havia casat amb una artista de cabaret que feia un temps que ja havia deixat d’actuar.

Andreu Sotorra, Els silencis de la Boca de la Mina (Barcelona: Cruïlla, 2007)

Desitjava arribar a Pallarès com més aviat millor i acabar aquell calvari. La cua de la mula es movia compassadament. Quan les mosques s’hi acabaven de parar la llençava enlaire i tot seguit la deixava caure amb una voleiadissa, i tornem a començar. Quan ja no hi confiava, com aquell qui diu, vaig sentir l’oncle que deia: ja hi som. Va ser el primer instant de tot el dia que em va pujar de dins una gran alegria, i per això mateix vaig notar que havia estat amb el cor encongit com una beneita, com si em portessin a vendre com una vaca més. I tampoc no era això. Tenia ganes d’abraçar tia, que no havia vingut a Montsent al mercat. Ella era la germana de la mare i jo amb l’oncle res no hi tenia.

Maria Barbal, Pedra de tartera (Barcelona: Laia, 1985)