El cas és que, com la família de la primera dona de mon pare eren unes persones tan delicades, de salut i de tot, el pobre xic, en tornar de Rússia, la primera cosa que va fer va ser omplir el pap, perquè es veu que havia passat molta fam per allà i, bé fóra pel fred, bé fóra per la mateixa fam, va començar a fartar i a fer-se gros i a anar-se’n del cap…

, Això és llarg de contar (Alzira: Bromera, 2004)

Des de la meua horteta biològica, no em canse de mirar-los, i d’escoltar els seus xiulits, aquells «prruip, prruip, prruip» alegres. Aquella abellerolada és nombrosa, sorollosa i festiva; potser perquè hi són de pas, camí dels seus quarters d’hivernada a l’Àfrica, i aprofiten el capaltard per a recuperar forces, omplint-se el pap d’insectes, per a continuar l’endemà el lluminós camí del sud. Pense que l’abellerol té mala fama perquè els apicultors els acusen d’atacar les abelles; fins i tot en el seu cant hi creuen descobrir el plaer golut que els produeix atipar-se’n. Tanmateix, és una mala fama una mica immerescuda, perquè també s’alimenten de molts més insectes voladors, com ara vespes, papallones, saltamartins, espiadimonis, i tot hexàpode de bona mida, i per tant fan un paper beneficiós en la lluita contra les plagues.

Martí Domínguez, «Leporello o l’ària de l’abellerol» (El Temps, 30 de setembre del 2008)