La lectura de La ràbia i l’orgull és descoratjadora i alarmant alhora, perquè amb els anys —ara en té 73— Oriana Fallaci ha esmolat l’estil destraler. Mai no havia estat tan políticament incorrecta, tan agressivament transgressora de normes, esquemes, dogmes, tòpics i prudències a l’hora de buidar el pap. A més de «sermó desesperat», com ella admet a la pàgina 173, resulta provocador per als destinataris, especialment els que ella anomena «cigales» mediàtiques, de dreta i d’esquerra. No se’n salva cap: ni les feministes ni els comunistes, ni els feixistes ni els liberals, ni els aiatol·làs ni els imams; ni el Vaticà ni la Meca, ni Wall Street ni les monarquies àrabs ni les occidentals.

Teresa Pàmies, «El sermó de la Fallaci» (Avui, 22 de juliol del 2002)