Fins on estic arriba la música del ball.
També, de tant en tant, s’ou el xiulit del tren,
s’ou el clàxon d’un cotxe. I res més. O poc més.
S’ou, per damunt de tot, la trompeta del ball.
Tot açò és pel crepuscle: el vespre del diumenge.
Els altres dies s’ouen cançons de les criades,
el soroll de les piques, de l’aigua entre les coses,
l’escomesa brutal que té l’aigua dels vàters.
Ara la meua dona repassa una camisa.
Jo m’he posat a escriure sense saber què dir.
M’he proposat no escriure en un parell de mesos.
I ara estic escrivint. No vull pensar, no vull
sentir: deixe la ploma que escriga allò que vullga.
Jo ja sé que la ploma no escriu res, que soc jo.
Si volgués aclarir açò, probablement
em caldria pensar, hauria de sentir,
i no em dona la gana. Ho deixe tal com va.

Vicent Andrés Estellés, «Coral romput» 3 (1957), dins Obra completa I (València: Tres i Quatre, 2014)

Després de certes coses s’ha de tornar a casa.

La casa és ja, per sempre, la casa del silenci.
Però no del silenci perquè haja mort algú:
és un altre silenci. No perquè dorm el fill:
és un altre silenci. És perquè el fill s’ha mort.
Tampoc és perquè s’haja mort el fill. És, potser,
perquè el fill està mort. I no és que estiga mort
ací, en aquesta casa, mort ací, entre nosaltres.
És, bruscament i simple, perquè el fill està mort.
O és, potser, perquè el cos que es féu l’estan desfent.
A la casa on es mor el fill, hi ha certs moments
que els pares ouen, muts de terror, el petit
caminar dels insectes per damunt del seu fill,
lents i misteriosos enrenous destructors
com d’uns grills llunyaníssims que canten nit i dia.

Després de certes coses s’ha de tornar a casa.

Vicent Andrés Estellés, «La casa, ara sí», dins La nit, Obra completa revisada I (València: Tres i Quatre, 2014)