Definició
Expressió llatina que s’aplica al límit màxim que pot assolir algú o alguna cosa. Literalment significa «no més enllà».
No li demanis mai diners, perquè és el non plus ultra de la gasiveria.
Usos
Algun dia, la història reconeixerà que el millor llegat d’en Johan Cruyff no va ser ni Wembley ni el Dream Team, no. El non plus ultra d’aquella època, i tornem a subratllar que costa de pair, va ser corregir la trajectòria fins a dinamitar qualsevol resta de club perdedor, passiu, acostumat al segon lloc i resignat a lluitar contra un destí esquiu. Durant aquells anys, el Barça va ser primus inter pares, rei hegemònic, cabdill únic que encisava el món i sembrava dubtes de canvi definitiu de poder entre els seguidors i poders fàctics blancs. Ja sabem com va acabar de malament aquell curt regnat, mitificat ara per breu.
Frederic Porta, «Ronaldo i Poulidor» (El 9, 9 de setembre del 2002)
Tema de la setmana
Tot i que es considera una llengua morta, el llatí continua ben viu gràcies a les moltes llengües que en deriven i a alguns mots i expressions que han decidit sobreviure enmig del marasme general, com ara a posteriori, sui generis, de facto, in situ (i no ‘in sitiu’, com deia l’oncle Tonet: un lapsus linguae?) o in vitro. (Cal dir també que el llatí continua essent llengua oficial al Vaticà, l’únic país del món on no es registren naixements —però sí defuncions. Per tant, el 100% de la població és immigrant.) El tema d’aquesta setmana és un suggeriment de Teresa Planas, de Banyoles (Pla de l’Estany), nom, cognom i topònims que per cert també vénen del llatí: Teresa del nom Tharasia, Planes (i Pla) de planus, ‘pla’, Banyoles de balneolas, ‘banys’, i Estany de stagnum.