També, ai de mi!, la cerco, la mort, i no la trobo,
puix, cadavre, al registre dels vius damnada estic;
adéu, riu a qui perles i arena d’or no robo,
adéu-siau, boscúries, de ma niuada abric.

Per sempre, amb quant estimo, jardí, tinc de deixar-te
del mar a ser pastura; tant que t’amava el cor!
La lira que me’n porto m’ajudarà a plorar-te,
puix sols hi tinc sencera la corda del dolor.

Jacint Verdaguer, L’Atlàntida (1877), cant sisè, «Hesperis»