L’interior podia haver estat una església cristiana, si no fos perquè les parets eren plenes de mosaics de gran bellesa. El noi es va sorprendre tant que li va costar adonar-se’n, però els monjos havien obert una trampa del terra i començaven a baixar a les profunditats.
   —Si vols, et pots quedar i esperar-nos —va dir un dels homes.
   —Ni pensar-hi —va respondre l’Abelard, aliè de sobte a la fascinació que li havien produït els mosaics.

Coia Valls, El mercader (Barcelona: Edicions B, 2012)

   —És aquí dins —digué en Llonguet, en veu baixa.
   Els caçadors miraren la porta, plens d’emoció.
   En Manelitus començà a donar ordres:
   —Llonguet, porta unes quantes fustes llargues! Tu, Ritus, i tu, Cap Pelat, restareu a la porta, aguantant el sac.
   —Jo no vull aguantar el sac! —protestà en Cap Pelat—. Jo vull caçar la rata!
   —Res, ni pensar-hi! —digué, inflexible, en Manelitus—. Encara ens la faries malbé. A aguantar el sac!

Sebastià Sorribas, El zoo d’en Pitus (Barcelona: La Galera, 1966)