En literatura, com no podia ser altrament, el gènere centrat a l’entorn de la mort ha donat sempre molt de si. N’hi ha prou amb recordar aquesta petita obra mestra de la necrofília —i de moltes altres coses, algunes ben antitètiques— que és el Frankenstein de Mary W. Shelley (1818).

Josep Murgades, «Gènere necro» (El Punt, 21 de gener del 2004)

La major part del modernisme estimula soterrades sensacions necrofíliques. És evident que lluint un sol esclatant pot semblar escenogràfic i curiós, però en dies grisos o durant la nit inspira visions fantasmagòriques sota el mareig de la rebosteria petrificada. Perdudes les referències de la comoditat i desmesurada la proporció del pastís, tot s’impregna d’una mena d’histèria de cartó pedra, provocadora de malsons i terrors de fira. Res a veure amb l’angoixa còsmica de les piràmides.

Albert Boadella, Memòries d’un bufó (Madrid: Espasa-Calpe, 2001), pàg. 37