La novel·la de Mira se’ns apareix com alguna cosa més que una simple narració, quasi com una mena d’assaig d’interpretació narrativa de la Divina Comèdia, que exemplifica —i assumeix, en conseqüència— la gran força simbòlica de l’univers del Dant. Tanta, que Mira ha pogut recrear el viatge segles més tard i, mutatis mutandis, fer que el protagonitzara un metge de poble, Salvador Donat, dalt d’una Harley, i acompanyat d’un nou Virgili ben singular, un guineà, poeta i xofer de privilegi, batejat premeditadament perquè ens recordara don Teodor Llorente, el patriarca de la Renaixença valenciana.

, «Purgatori, una novel·la amb premi» (Caràcters, núm. 23, abril 2003)

És curiós de constatar fins a quin punt els qui gestionaven la Mancomunitat de Catalunya prioritzaven la cultura com a norma d’acció política. Si ho podem jutjar per les vegades que se la posaven a la boca, la cultura representava un paper que podríem comparar, mutatis mutandis, amb el que els governants d’avui confien a l’economia (potser perquè a aquells els era vedat el camp de les finances?).

Antoni M. Badia i Margarit, «Pompeu Fabra, entre el país i la llengua», dins Obres completes de Pompeu Fabra, vol. 1 (2005)